Els acrocordons són benignes i no representen un risc per a la salut, tot i que poden resultar molestos per la seva aparença o ubicació, especialment si es troben en zones on freguen amb la roba o amb la pell. Sovint es localitzen en àrees on la pell forma plecs, com el coll, les aixelles, l’engonal o sota els pits. Habitualment tenen un color similar al de la pell o lleugerament més fosc, i aquests creixements poden variar de mida, des d’uns pocs mil·límetres fins a diversos centímetres de diàmetre.

Generalment, no cal tractament mèdic per als acrocordons, però si causen molèsties o preocupació estètica, es poden eliminar mitjançant procediments com la cauterització, la crioteràpia, l’extirpació quirúrgica i l’ús de plasma. Sempre és recomanable consultar un dermatòleg per valorar la millor opció de tractament en cada cas.

Causes de la seva aparició

La causa exacta que desencadena la formació d’acrocordons encara no es comprèn completament des d’un punt de vista científic. Tanmateix, diversos estudis i anàlisis han identificat diversos factors que semblen contribuir al seu desenvolupament. Entre els més importants destaquem els següents:

• Edat: és un factor important, ja que els acrocordons tendeixen a aparèixer en persones adultes, generalment a partir dels 30 anys, amb una incidència més elevada en persones de més de 50 anys.
• Obesitat: també s’ha vinculat estretament amb la formació d’acrocordons. L’excés de greix corporal pot conduir a la creació de plecs a la pell, fet que n’afavoreix l’aparició.
• Fricció constant: la fricció que es produeix en àrees específiques del cos també pot ser un desencadenant de l’aparició de fibromes tous. El fregament repetit de la pell pot contribuir a la seva formació.
• Canvis hormonals: com els que es produeixen durant l’embaràs o a causa de problemes metabòlics. També s’han associat amb un risc més elevat de desenvolupar aquestes petites protuberàncies a la pell.
• Diabetis: és una altra condició que pot augmentar la probabilitat de tenir acrocordons. En molts casos, els dermatòlegs recomanen als pacients fer proves per descartar la diabetis quan es diagnostica la presència de fibromes tous.
• Factors genètics: la predisposició genètica pot tenir un paper en la formació d’acrocordons, tot i que la relació exacta encara no està completament compresa.

Les berrugues són creixements cutanis causats pel virus del papil·loma humà (VPH). Hi ha diversos tipus de berrugues, incloses les berrugues comunes, les berrugues plantars (als peus), les berrugues planes i les berrugues genitals. Tot i que les berrugues poden aparèixer a qualsevol part del cos, són més habituals a les mans, els peus, els dits i al voltant de les ungles.

• Aparença: les berrugues poden tenir aparences diverses. Les berrugues comunes solen ser protuberàncies aspres i elevades a la pell, amb una superfície rugosa que pot ser de color blanc, rosa o marró. Les berrugues plantars poden ser planes i dures, amb taques fosques al centre a causa de la pressió en caminar. Les berrugues planes són petites, suaus i planes, mentre que les berrugues genitals poden aparèixer en forma de protuberàncies suaus o penjants als genitals o a l’àrea anal.
• Causa: les berrugues són causades per una infecció vírica pel virus del papil·loma humà (VPH). Hi ha més de 100 tipus de VPH, i cada tipus pot causar un tipus específic de berruga.
• Contagi: les berrugues són altament contagioses i es poden transmetre a través del contacte directe amb la pell infectada o amb superfícies contaminades.
• Tractament: el tractament de les berrugues pot variar segons el tipus i la ubicació de la berruga, així com segons la preferència del pacient. Les opcions de tractament inclouen l’aplicació de medicaments tòpics, la crioteràpia (congelació), la cauterització, l’extirpació quirúrgica i els tractaments amb làser.

A diferència de les berrugues, els acrocordons no són causats per infeccions víriques, sinó que són creixements benignes de teixit cutani. Solen ser del color de la pell o lleugerament més foscos i poden variar de mida des d’uns pocs mil·límetres fins a diversos centímetres de diàmetre.

• Aparença: els acrocordons són protuberàncies de pell suau, toves i penjants que sovint tenen una tija prima que les uneix a la pell. En general, són del mateix color que la pell o lleugerament més foscos.
• Causa: tot i que no es coneix la causa exacta dels acrocordons, es creu que factors com l’edat, l’obesitat, la fricció constant a la pell i els desequilibris hormonals poden contribuir a la seva formació.
• Contagi: a diferència de les berrugues, els acrocordons no són contagiosos i no es transmeten de persona a persona.
• Tractament: tot i que els acrocordons són benignes i no representen un risc per a la salut, es poden eliminar per motius estètics o de comoditat. Els mètodes d’eliminació inclouen la cauterització, la crioteràpia, l’extirpació quirúrgica i l’ús de lligadures per tallar el subministrament de sang a l’acrocordó.

Per tant, les berrugues són creixements cutanis causats per infeccions víriques, mentre que els acrocordons són creixements benignes de teixit cutani no causats per infeccions víriques.

Hi ha diversos tractaments per eliminar els acrocordons. Aquests varien en funció de la mida, la ubicació i la preferència del pacient. A continuació, es descriuen de manera detallada alguns dels mètodes més habituals per eliminar els fibromes tous:

Cauterització

La cauterització implica cremar l’acrocordó amb calor per destruir-ne el teixit i eliminar-lo. Aquest procediment sol ser ràpid i es pot fer a la consulta del dermatòleg. El metge primer neteja i desinfecta la zona abans d’aplicar un instrument calent, com un electrocauteritzador o un làser, sobre l’acrocordó per cremar-lo.
Després de la cauterització, és possible que es formi una crosta al lloc de l’acrocordó, que finalment es desprendrà i deixarà una superfície de pell sana a sota. És important seguir les instruccions del metge per a la cura posterior, com mantenir la zona neta i protegida fins que es curi completament.

Crioteràpia

La crioteràpia implica congelar l’acrocordó amb nitrogen líquid per destruir les cèl·lules del teixit. Aquest procediment també es pot fer a la consulta del dermatòleg i generalment és ràpid. El metge aplica el nitrogen líquid directament sobre l’acrocordó amb un aplicador especial.
Després del tractament, és possible que la zona s’infli, s’envermelleixi i es formi una butllofa. Amb el temps, la butllofa s’assecarà i l’acrocordó caurà. Igual que amb la cauterització, és important seguir les recomanacions del metge per a la cura posterior i protegir la zona fins que es curi completament.

Extirpació quirúrgica

L’extirpació quirúrgica implica tallar l’acrocordó amb un bisturí o unes tisores estèrils. Aquest procediment es fa a la consulta del dermatòleg i generalment s’utilitza per a acrocordons més grans o per a aquells que es troben en zones sensibles o difícils de tractar.
Abans de la cirurgia, el metge neteja i desinfecta la zona i, en alguns casos, pot administrar anestèsia local per adormir la pell. Posteriorment, el metge talla acuradament l’acrocordó i tanca la ferida amb sutures o amb un adhesiu quirúrgic. Després de l’extirpació, es pot aplicar un apòsit a la zona i es donaran instruccions sobre com cuidar la ferida a casa.

Lligadura

La lligadura implica tallar el flux sanguini cap a l’acrocordó lligant-lo amb un fil estèril. Aquest mètode es pot fer a la consulta del metge i pot trigar uns dies o setmanes a eliminar completament l’acrocordó. El metge lliga un fil al voltant de la base de l’acrocordó per estrangular-ne el subministrament de sang.
Amb el temps, l’acrocordó s’assecarà i caurà per si sol. És important seguir les recomanacions del metge i mantenir la zona neta i protegida mentre l’acrocordó es desprèn.