L’objectiu d’aquest post és descriure les diferents vies d’abordatge per a la cirurgia d’augment de mames, és a dir, per on s’introdueix la pròtesi mamària i en conseqüència, on quedarà la respectiva cicatriu.
Sol ser una de les majors preocupacions dels pacients, pel que és primordial el coneixement de les mateixes, els seus avantatges, possibles desavantatges i la recomanació que ha de realitzar el cirurgià plàstic d’acord a cada pacient en particular.
Les vies d’abordatge per a l’augment de mames són bàsicament tres: periareolar, submamari i axil·lar.
Via submamària
És la via més utilitzada al llarg dels anys. Sobre la base de les dades publicades, és la incisió de referència per comparar objectivament amb la resta d’incisions.
Aquesta incisió permet al cirurgià un nivell de visió directa i control quirúrgic que no té comparació amb altres vies d’accés, la qual cosa facilita un millor maneig de les variables que poden alterar el resultat de la cirurgia.
Aquestes variables són: el trauma quirúrgic, el sagnat que pot ocórrer durant la cirurgia, el grau de precisió en el disseny de la butxaca on s’allotjarà la pròtesi i la facilitat per introduir l’implant sense danyar-lo.
Cap altra incisió supera la via submamària pel que fa a les consideracions descrites. A més, la via d’accés submamari no requereix instrumental especial, és la més eficient requerint un menor temps quirúrgic, menys durada d’anestèsia i optimitza la recuperació del pacient.
Un punt important a destacar és que en no travessar la glàndula mamària, no altera la seva anatomia i evita un trauma quirúrgic, el que repercuteix en un postoperatori amb menys inflamació i una recuperació més ràpida.
El principal desavantatge és la presència d’una cicatriu en el solc submamari. Alguns cirurgians consideren que la cicatriu en pells més primes com la periareolar o l’axil·lar, donen resultats superiors pel que fa a qualitat de la cicatriu, el que no està demostrat estadísticament.
La longitud adequada de la cicatriu submamària, la cura per evitar el trauma en les vores de la pell i una sutura precisa, produeixen cicatrius de qualitat equivalents a les de les altres ubicacions.
Via Axil·lar
En aquells pacients que desitgen marcadament una cicatriu fora de la unitat estètica visible de la mama, l’opció de la via axil·lar és la més lògica.
Actualment, mitjançant el suport de l’endoscòpia, un cirurgià entrenat és capaç d’aconseguir minimitzar el trauma dels teixits, limitar el sagnat i crear una butxaca adequada per a la pròtesi. A través de la via axil·lar és possible col·locar qualsevol tipus d’implant (rodó o anatòmic) encara que la utilització d’implants anatòmics o molt cohesius comporta més dificultat en comparació a la via submamària.
Adjacents a l’accés axil·lar es troben estructures neurovasculars crítiques, com l’artèria i vena axil·lar i el plexe braquial i encara que és infreqüent, poden lesionar-se a través de l’accés axil·lar. També s’han descrit altres complicacions generalment temporals, com inflamació dels ganglis axil·lars, col·leccions líquides (seromes) a l’aixella i pèrdua transitòria de la sensibilitat en l’aixella i braç.
Segons les últimes publicacions, no està demostrat que hi hagi alteracions en les proves d’imatge (gangli sentinella) que es realitzen per a l’estudi dels ganglis limfàtics de l’aixella en casos de càncer de mama.
Un desavantatge important i significatiu que s’ha de tractar amb els pacients abans de l’operació, és que la majoria dels problemes que requereixen una reoperació després de l’augment axil·lar requerirà una incisió submamària periareolar addicional per optimitzar el control i precisió durant la reoperació.
L’abordatge axil·lar no és una opció òptima en pacients amb ptosi glandular severa i no proporciona un control òptim per a la correcció de les mames tubulars.
Via Periareolar
L’augment mamari per via periareolar proporciona un excel·lent accés per a la visualització directa i el control de la dissecció en totes les àrees de la butxaca.
Els defensors de l’accés periareolar sostenen que la ubicació periareolar produeix cicatrius amb resultats superiors en comparació a la via submamària, però aquestes dades no estan demostrades estadísticament.
L’accés periareolar és particularment lògic i ideal per als pacients que tenen asimetries d’arèoles, deformitats o una mala posició del complex mugró-arèola, que requereixen correcció en el moment d’augment de mames.
Es poden inserir pràcticament tot tipus d’implants per via periareolar, sempre que el diàmetre de l’arèola del pacient ho permeti.
No hi ha estructures neurovasculars crítiques en estreta proximitat a qualsevol àrea de la dissecció a través d’aquesta via. En contrapartida, la dissecció a través o al voltant del parènquima mamari causa un trauma més significatiu en comparació amb l’accés submamari i axil·lar. També cal tenir en compte que en travessar la glàndula mamària, exposa l’implant a més bacteris endògens propis de la mama en comparació amb altres accessos.
L’accés periareolar no és l’indicat en cas de pacients amb arèoles petites (<3 cm diàmetre).
En resum, l’elecció de la incisió per on es col·locarà la pròtesi depèn de diversos factors relacionats amb les característiques anatòmiques de la mama de la pacient, els desitjos de la mateixa, la mida de la pròtesi a utilitzar i l’experiència del cirurgià.
Per això és molt important que durant la visita mèdica el pacient rebi tota la informació i els consells que només un cirurgià plàstic acreditat pot oferir.
